DEPARTAMENT DE VALENCIÀ

Woody Allen recupera la comèdia. Vicki Cristina Barcelona

2008-10-06T15:40:00.004+02:00

Després de jugar a "polis i lladres" amb les tres darreres produccions ("Match Point", al meu parer, la millor), Woody Allen, retorna als dilemes amorosos amb una comèdia entretinguda i esbojarrada. "Vicky Cristina Barcelona" entreté i arrenca rialles, però no assoleix el punt d'introspecció o reflexió dels grans títols del director novayorquès; títols, com ara "Manhattan" o "Annie Hall", que ja han esdevingut clàssics del cinema.

La Vicky i la Cristina són dues amigues que viatgen a Barcelona amb interessos tan diferents com el seu caràcter. La Vicky (Rebecca Hall) és una dona promesa, tímida i poruga, que ha vingut a estudiar la cultura catalana. En canvi, la Cristina (Scarlett Johansson) és una fotògrafa extrovertida, desimbolta, amb ganes de trepitjar nous camins, també en el terreny sexual i amorós.

L'encarregat de conduir-les pels viaranys de l'erotisme i la fantasia és en Juan Antonio (Javier Bardem), un pintor bohemi que reuneix tots els trets (físics i psicològics) del mascle ibèric, una mena de semental que se les vol endur totes a l'hort, encara que segueix enamorat de la seva exdona, la María Elena (Penélope Cruz).

Presentats els personatges principals, sense oblidar el paper dels secundaris, el joc està servit i totes les combinacions són possibles. Entengui's aquí, parelles, trios... Quatre personatges amb rols molt ben definits i caràcters molt marcats juguen clarament a favor de la comèdia amb aires de vodevil. En aquest aspecte, la dinàmica Bardem-Cruz és la que més resulta, sobretot en les escenes que parlen en castellà i que tiren de la improvisació. Penélope Cruz fa un paper molt almodovarià, que recorda aquelles "Mujeres al borde de un ataque de nervios", un personatge inestable, frívol i explosiu. El contrapunt el trobem l'actuació de Rebecca Hall en un paper pausat, indecís i contingut, però plagat de matisos canviants. Una delícia d'actriu i això que és, potser, la més desconeguda (abans, l'hem pogut veure a "The prestige", on coincidia també amb Scarlett Johansson).

"Vicky Cristina Barcelona" parla dels desigs frustrats, de la por a deixar-se guiar pels instints i les emocions, o de les limitacions autoimposades d'acord amb la moral de la societat. L'argument no va més enllà i potser caldria haver polit alguns aspectes com, per exemple, que el personatge de la Vicky, estudiosa de la cultura catalana, no parli ni un borrall de català i, a sobre, s'apunta a classes de castellà, o que facin passar a Bardem per un català nascut a Oviedo. Diguem que no cola.

Però la veritable "carta d'amor a Barcelona" (així definia Woody Allen aquesta producció fa poc més d'un any) és el publireportatge que ha fet de la Ciutat Comtal. Segur que farà les delícies del govern localt i del turisme estranger, especialment dels japonesos, fascinats per Gaudí, i dels novayorquesos, fascinats per la ciutat. No hi falten els punts més emblemàtics, com ara la Pedrera, el Parc Güell, la Sagrada Família, el Tibidabo, el barri Gòtic, el Passeig de Gràcia o el Port, entre d'altres. El director mostra la Barcelona més turística i defuig l'altra Barcelona, la de les persones, la més quotidiana.

'Vicky Cristina Nova York'
El millor de la pel·lícula és (i aquí va la visió més subjectiva de tot plegat) haver-la vist a Nova York, la ciutat del director, abans que ho fessin els crítics de casa nostra. Això va ser a finals d'agost, en unes sales de cinema alternatiu del Greenwich Village (també s'hi projectava "Elegy" d'Isabel Coixet). El dia de l'estrena, la sala era plena de gom a gom, la majoria ianquis, joves i estudiants. La fórmula Barcelona va funcionar a la perfecció: tot eren "ooohs" i "uaaaus". Els ingredients Bardem-Cruz també resultaven: arrencàven múltiples rialles, sobretot quan parlaven en castellà. Suposo que és l'efecte que ens fa a nosaltres si sentim parlar en xinès.

Aleix Cabrera 13/09/08 (La finestra digital.com)

COMENÇA EL CURS 2008-2009

2008-10-03T00:02:00.003+02:00

Us donem la benvinguda al nostre bloc només començar el curs.

Enguany comptarem amb dos noves professores, Anna i Eva, i esperem que aquest espai continue servint-nos de mitjà de comunicació i de publicitat per als nostres treballs i els nostres projectes. També ens agradaria que ens comentareu les vostres opinions deixant els vostres comentaris.

Aquest curs volem donar continuïtat a activitats que començàrem el curs passat i van resultar gratificants com el diàleg amb l'escriptor (que organitza la Universitat de València) i el nostre Club de Lectura (junt al Departament de Castellà).

Avui només us saludem i us desitgem un curs ple de satisfaccions.

LA LLEGENDA DEL PALLETER

2008-06-16T12:04:00.002+02:00

SÍLVIA, ITZÍAR I ANDREA (1r ESO A)

Per allà pel vel camí d’Alacant caminava el palleter darrere del seu carret. Venia fils, vetes, agulles i palletes de sofre per a encendre el foc.

Quan passava per davant de la casa d’Alt, va sentir que, des del casalici, el cridava una veu de dona:

-Bon home! Eh, Jove! Porta veta blanca?
-No porte més que agulles i fil!-va cridar al seu torn.

Es sentí una raó confús i el colp d’una finestra que es tancava amb certa violència.

No res! –murmurà-. ¡No porte mai res d’allò que em demanen ! Sóc molt dissortat ! No em queden gèneres, no em queden diners per a compraren, i em pense que em trobe malalt...

Feia un eriça dia d’hivern, i ell prosseguí el camí cap a Castilla. La grossor del paisatge i pensar en la seusa progressa irremeiable l’entristien profundament.

-Senyor! –s’aclamava am amargor-. ¡I això que jo, d’ambicions, no en tinc! Amb un petit benestar m’acontentaria: tenir una modesta casa, una dona que tingués cura de mi, uns fills que m’alegraren la velles i, sobretot, no haver d’anar més pel món …

En això, quan passava proper d’un pi solitari anomenat el Pi de les Tórtores –per contar-se que un caçador n’hi va matar dotze d’un sol tret-, va decidir descansar una estona i encendre un foc.

Collí, doncs, unes argelagues, les apilà i els llança al damunt un braçat de secalls. Amb una palleta de les que venia, encengué pel capdavall la brossa. I a l’alçarse el fum, es posà a xiular un branquilló. El pelleter comenta a astorar-se, puix que el xiulet anà fent-se foro, eixordador per moments, terrible per fi.

El pelleter girà la vista al seu voltant, com cercant ajuda. Però no va veure ningú.

Aixa, no sabé fer més que conjurar aquella cosa estranya. I va preguntar:

-De part de Du, qué demanes?

Llavors Pará el xiulet a poc a poc fins a exigir-se i enmig del fum va sorgir un home menut, de cap gros, tot el ulls rodons i alegres, que tenia una barba blanca com la dels follets.

-Amic –li digué tot campal l’aparegué-, ¿no em duries a Castilla? Em cansa dánar a peu, ja veus tant de poder que sembra tenir.

I el pelleter, meravellat, va exclamar:

-Vostè es l’amo del meu carro. No hi cap mes que un viatger perquè porte molt d’embalum però aqueix viatger serà vostè… Anem-hi ja si vol, que jo ja m’he calfat.

El vell pujà en el carret i tots dos emprengueren el camí de Castilla, xarra que xerrares.

-Ets bon home, tu. Ja t’he provat, ja –li deia el follet.

-Home –feia tot modest el palleter-, així, així …

-Ja CONEC la teua història jo, ja! Però ¡quina llàstima!

-Quina llástima de què? –es va encuriosir el venedor.

-Home, que no hages estat una mica més ambició. No Farràs res així com vas, més que queixarte de les teues desgràcies o De la teua poca sort.

-Vol dir? –s’esbalaïa més i més el marxant. Mare de Déu ! Si jo em pensava que això de les ambicions no estava bé…

-Escoltà –el va interrompre el follet-. Si tu vols pegar una cansalada a aquell ocell que hi ha damunt l’ametller sec, on t’encararàs? Si tires a ell, pegarà la pedra al capdavall de l’arbre; en canvi, si li apuntaves Quatre braces per dalt, allà tindríem la pedra damunt l’ocell. Ha, ha! –rigué-. ¿I tot és així! Sempre hi ha forces que estiren cap avall, en aquesta vida. Tu apunta ben alt, i encara faràs curt i baix.

El palleter sentia un desfici estrany.

-Però no és pecat l’ambició? –li deia tot justificant-se.

-Ca, home! Tenir-ne massa… tal vegada. Però tenir-ne poca o gens i no fer res perque´marxe el món i marxes tu alhora… això no té perdó!

Les paraules del follet acusaven al palleter una impressió profunda, i el que no sabia era que el vellet anava a donar-li una darrera oportunitat per tal de provar-lo.

-Escolta’m ben escoltat – li manà-. ¿Tu veus aquell castell?

-Sí, el de Castilla –respongué el venedor.

-Doncs bé: ara hi pujaràs per la carena de la part de tramuntana i, una volta que hages entrat en el caminal i passes pel costat d’uns penyots, a mà dreta del sisè xiprer, guaita un rebanc que té la penya i fes allò que et dicta la teua ambició de riquesa i felicitat.

A l’acte es sentí de nou un xiulet i l’home del cap gros va desaparèixer.

El palleter esperonà l’haqueta i quan va entrar a Castilla no s’entretingué mirant ningú sinó que, malgrat el fred que tenia, rodà por la dreta de les cases i, havent deixat l’animal lligat a la vora del camí, pujà amb una certa emoció per la carena de roca viva.

han arribà a la senda del Calvari, començà a comprar els xiprers: un, dos, tres… sis. Es gira i veu vora ell una penya massissa amb un badallet, una petita escletxa per on eixia una punta de veta blanca.

-Quin misteri! Vaja una veta bonica! – va dir ell mentre l’agafava amb els sus dits de bon coneixedor.

I estirà allò que sembla ser-ne un tros curt, i vinya eixir veta de dins la roca, del petit trau que quasi hi venia just.

N’estava meravellat! ¡No l’havia enganyat el follet… o qui fos!

-Tanta com jo en necessite! –es dia ple de goig.

I no costava gens de traure. ¡Així, amb tan poc d’esforç, sí que li agradava de fer-se ric!

-Qui i com la deu haver ficada dins la penya ? –barrinava-. Açò deu ser-ne un cabdell granéssim que s’està descabdellant allà dins.

Estirava i continuava estirat i no s’acabava mai.

-Me n’ompliré el carro –repetia tot alegre el palleter mirant el munt que s’anava fent en terra.

I continuava l’estirada, i continuava eixint la blanca, suau i inacabable veta. Va arribar un moment que el pobre d’esperit ja anava dient-se:

-On vaig jo amb tanta veta?

Desgraciat! ¿Ara que s’hauria pogut fer ric, encara que fos de veta! Un aventurar de veritat s’hauria dit: “Jo en traca fins que l’acabe. Després, ja veurem, ja crec arem la manera de vendre-la o d’aprofitar-la. Sempre són diners!”. Però el palleter pensava… que es feia de ni, que l’haca, allà avall, se li despacientaria, se li podria congelar suada com estava. Bogeries! Tragué unes tisoretes i, zec!, va tallar arran de badall la misteriosa i feixuga veta.

I tot d’una es va sentir un tro fortíssim que féu tremolar el turó i ell es va veure dins d’una flama vivíssima, fulgurant. I quan l’enlluernament que li produí tot allò se li’n passar, veié que el valuós munt de veta havia desaparegut. Aleshores es va sentir dins els grossos penyals una veu dolcíssima:

-Ai, que sóc la princesa encantada del castell! Ai, dissortats de tu i de mi! Tu, home esvelt, delicat i bo, si n’haguesses trets quatre dit més solament, m’hauries desencantat i m’haguera casat amb tu.

Ràpidament es va fer de nit fosc i una amarga desolació caigué en el cor del fracassat palleter.

-Per no ser ambiciós! –dia queixant-se. -¡Qui ho havia de dir!

Es va asseure al peu del penyal, i hi esperà una hora llarga. Però ja no va sentir res més. Després davallà del castell perdent-se en la fosca glaçada de la nit.

Quan arribava al carro, enmig d’un vent gelat començava a neva. S’embolicà en la manta, s’assegué en la post travessera.

-Arri, haca!

Així reprengué el seu camí, una altra volta per l’ample món, pel tristíssim món d’un palleter, amb el cap tèrbol de fred i de desfici

NOTÍCIA TRISTA PER ALS DEPARTAMENTS DE LLENGÜES

2008-05-11T14:37:00.001+02:00

Aquesta setmana el nostre departament ha rebut no sense disgust la notícia del trasllat del nostre company i fundador d’aquest blog Vicent Girbés a l’IES d’ Albal.

Si bé ell estalviarà uns minuts de cotxe i carretera el curs pròxim per anar a treballar, nosaltres perdem un estimat company, a més a més d’amic, que serà molt difícil de substituir.

Així doncs els departaments de llengües, valencià i castellà, i creguem no equivocar-nos si afegim que el claustre en general, ens sentim trists perquè en el futur ja no comptarem amb la seua generosa presència que tant ens ha facilitat la feina diària i que tantíssimes coses ha aportat al nostre centre.

Només ens resta desitjar-li sort i envejar des de ja als seus futurs companys d’Albal.

Els Departaments de Valencià (excepte Vicent Girbés) i Castellà.

Sant Jordi al Clara Campoamor. Club de Lectura

2008-04-25T23:33:00.015+02:00

Des dels departaments de llengües volíem enguany fer que el llibre i la lectura foren protagonistes d’una manera lúdica, allunyar-nos de la idea de la lectura obligatòria dels llibres de l’avaluació i acostar-nos al que és realment el plaer de la lectura.

Així va sorgir la idea del nostre Club de Lectura. Es tractava de triar un llibre que ens servira d’excusa per reunir-nos i dialogar entre tots i, quan a un centre escolar parlem de tots, estem pensant tant en els alumnes i professors com en els pares i el personal d’administració i serveis.
La nostra convocatòria tenia la voluntat d’integrar a tots aquells que integrem la vida de l’institut.

ACÍ TENIU LES IMATGES DE LA VESPRADA!

Amb aquesta premissa es va llançar el tríptic publicitari i es va triar la novel·la. Una obra que ens semblava interessant i que podia agradar a un ampli sector de lectors, alguns dels quals, els alumnes de 2n de batxillerat, ja havien donat el seu vist-i-plau.
Efectivament “T’imagines la vida sense ell”, si més no, és un llibre engrescador que pot mantindre el lector interessat de principi a fi.

Els professors del departament teníem els nostres dubtes i temors pel que feia a l’èxit de l’experiment però totes aquestes pors es van diluir quan a les 3.30 del dia de Sant Jordi trobàrem la Biblioteca plena de companys, alumnes, així com mares i pares.

Grup de tertulians que una vegada superades les primeres “vergonyetes” dugueren a terme una interessant i agradable xarrada on tothom feia la impressió de sentir-se molt agust i fins i tot de tant en tant embelesats, sobretot amb la magnífica intervenció de la nostra professora de Biologia, Marian Espert, per la seua inestimable demostració pràctica de la part tècnica del llibre.

A poc a poc vam anar repassant tots els temes i la nostra satisfacció anava augmentant a mesura que comprovàvem que era possible que un llibre ens servira per a tant. Al remat tots van expressar les ganes de repetir i convertir el Club de Lectura en una activitat trimestral.

A nosaltres ja només ens resta agrair d’una manera molt especial la col·laboració de l’Associació de Mares i Pares del Centre per la seua predisposició a participar en tot allò que se’ls ha proposat; a la Direcció, que va fer un esforç en el calendari perquè poguérem celebrar el Club de Lectura de manera còmoda el dia previst en una setmana força complicada; als nostres alumnes per assistir-hi i contribuir-hi. I, com no, agrair igualment el recolzament dels nostres companys que en tot moment van fer pròpia la idea i enriquiren el col.loqui amb la seua presència i les seues adients intervencions sense les quals no res haguera estat el mateix.

Departament de Castellà i Valencià.

‘Pressing catch’ - Joan-Pere Viladecans

2008-04-13T18:28:00.006+02:00

Encara que nomes sigui pel seu mal gust, el programa Pressing catch ja te delicte. Muntat el negoci per influir en el sector mes fragil de la societat, fa temps que esta causant estralls en nens, adolescents i aquesta nova franja que en diem preadolescencia. L’assumpte es tan pervers que en periode vacacional escolar el programa s’emet diariament. Tot molt estudiat per incidir en els nens que busquen models. Docents i pares es queixen en va perque en aquest cas el marqueting no te moral ni etica. L’espectacle es un succedani de la lluita lliure, amb protagonistes propis d’una subespecie humana: freaks de cossos tunejats i hormonats igual que bovids, segurament no reciclables per a la vida real. Aquests besties, masclistes de plastic, deambulen per una coreografia americana amb tots els elements del kitsch i el desproposit. Uns locutors de bavosa imbecil.litat bramen consignes que els nens repeteixen al col.le i a casa. Vindran de gira, al juny, i, per molt menys, alguns circs han tingut problemes amb la llei de proteccio dels animals. A veure.

MIQUEL MARTÍ I POL

2008-04-13T18:19:00.002+02:00

Aproximació a l'obra del poeta Miquel Martí i Pol.

LA SAMARRETA

2007-12-18T19:02:00.001+01:00

Carla Ardid
Equip de Premsa 3r d'ESO

Hui en dia nosaltres, alumnes d'un institut, portem samarretes de tot tipus: de màniga llarga, de màniga curta, de mitja màniga, inclús de tirants, de diferents colors totes, i algunes amb eslògans guais, molons i divertits, però tambe hi ha eslògans en anglés, estan bé, la verietat, però si saps el que vol dir. Conec a gent que li preguntes què vol dir aquesta frase i no té ni idea del que porta ficat, a vegades m'he quedat parada i dient-me però com portar una cosa que no sap que és i altres em ric. He d’admetre que jo també ho faig, tindre dues samarretes així, i no sé el que volen dir, però almenys jo les porte perquè m'agraden, no per qüestions de moda, que és per què les porta tothom. I tu, què opines?

Llegeix aquest article.

La samarreta
Manel Rodríguez Castelló
Levante-EMV

dissabte 27-10-07

M’he entretingut observant les samarretes dels alumnes del meu institut. És curiós que en temps tan poc propensos a l’escriptura, la immensa majoria d’aquestes peces porten una llegenda escrita, una marca comercial, un grup musical, una frase més o menys enigmàtica. És clar que no es tracta d’escriptura, en tant que proposta d’algun sentit, sinó d’inscripcions buides, aparentment neutres, l’únic valor de les quals és remetre a aquesta o aquella marca, pura i dura propaganda comercial, anuncis de productes fabricats en sèrie. Quan els dissenyadors tenen el dia inspirat llavors es dediquen a fer floritures verbals a costa de la llibertat, l’espontaneïtat i l’originalitat dels joves, per molt que els valors invocats siguen incompatibles amb la compra massiva, els preus de les samarretes i la uniformització del personal. Com el famós Just do it de Nike, que era com un «pensat i fet» amputat de la imprescidible primera part, i plantejat a més de manera imperativa, o aquell anunci televisiu encara més destrellatat que deia «No pienses. Dispara» i que no sé si publicitava una pistola o un mòbil. Una versió autòctona del primer el va transformar en un divertidíssim «Just d’oït», prodigi de subversió antipublicitària, però és una llàstima que el segon no es convertís mai en un «No dispares. Pensa». El cas és que el cent per cent de es samarretes estudiantils estaven escrites en anglès! Mosquejat, he ampliat la prospecció a l’autobús i al carrer i entre gent d’edats diverses i el resultat ha estat idèntic. L’anglès convertit en l’idioma de la transparència, no conflictiu, ideal per al camuflatge. Després dels màrquetings i dels fútings van venir els vuèlings i els bícings i ja som a les portes de l’harmonia universal sota l’ègida de l’Imperi. Els valencians ja hi estem avesats, a aquestes suplantacions, però no sé com s’ho poden empassar els castissos de la hispanitat i els teòlegs del trilingüisme.

Entrevista a Germà Colon

2007-12-18T17:51:00.000+01:00

Germà Colón (Castelló, 1928) és un dels romanistes valencians de major prestigi internacional . Es «va exiliar» professionalment a Suïssa en 1954, on ha desenvolupat la seva vida acadèmica. És doctor «honoris causa» per les tres universitats valencianes amb estudis de filologia. Defensa el valor de consens de les Normes de Castelló (o del 32), que divendres que ve compliran 75 anys.

-Mereixen tanta celebració les Normes del 32 Total, són cinc fulles de bases ortográfiques?
-Depèn de com es mire. En l'any 1932 eren importants, doncs posaven fi a una anarquía gràfica. Tot el món les va seguir blavers van intentar sabotejar-les. Per això s'ha creat al voltant de les Normes una mena de prestigi com 'cerca' perquè no triomfe la injustícia lingüística. Sense aqueixa repulsa blavera , la reforma ortogràfica acordada en 1932 no haguera tingut tal ressonància. Per al castellà, per exemple, va haver en 1959 una reforma i qui s'acorda
-No s'han mitificat a partir dels anys huitanta plantejant-les com referent a seguir de consens lingüístic?
-No sé si « mitificat » és el terme exacte, però si se cerca consens, les Normes de Castelló són imprescindibles.
-No és més el seuvalor simbòlic, d'unió de diferents sensibilitats, que el seu contingut filòleg?
-Qui les van signar tenien clar que s'anava cap a la unitat, i va haver sacrificis d'alguns que pensaven d'una altra manera i disciplinadament es van sotmetre a aqueixes Normes.
-Seria bé un acord similar en la actualitatunes Normes del 2007?
-Ara ja existeixen les Normes i no cal canviar el que està bé.
-Però la discussió sobre la llengua roman...
-Qui propugnen la discussió tenen uns interessos que no són els lingüístics.
-Uns diuen que les Normes del 32 són fabristes; uns altres que proclamen la genuïnitat de la parla valenciana. Com ho veu?
- Les Normes són, agrade o no agrade, còpia de les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC); i això és el més assenyat que es podia
-I el Pare Fullana, protegia realment les Normes, va ser manipulat o va canviar prompte d'idees?
-Fullana les protegia i no les protegia, però les va signar. El Fullana de 1932, acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola (RAU), no era el Fullana catalanista de 1906, quan acudeix al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La història és divertida, perquè en el citat congrés va presentar una ponència sobre la conjugació catalana, però un lingüista alemany, Bernhard Schädel, la va criticar durament dient que amb els seus elucubracions havia perdut el temps i que ho ignorava tot de la ciència filològica. Ací Fullana es va retirar a València i ací es va fer l'important: cap de ratolí, en comptes de cua de lleó.
-L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) es reclama filla de les Normes del 32. Per què no suscita l'acord social d'aquell projecte?
-No estic assabentat del que fa l'AVL.
-I vostè, amb el seu prestigi i experiència en la filologia en aquestes terres valencianes, com és possible que no siga president de la Acadèmia de la Llengua i ni tan solament membre. Defuig les bicoques?
-No tinc la importància que vostè em concedeix.
-Les Normes del 32 hagueren pogut promoure's en altra capital que no fóra Castelló?
-No, en absolut. Ja ho va dir Azorín. Castelló s'havia convertit en els anys 20 i 30 del segle passat en la capital cultural del País Valencià. Pense, per exemple, en l'activitat de la Societat Castellonenca de Cultura.
-Des de la distància i amb fredor suïssa, quin és el seu diagnòstic sobre el valencià?
-Des de lluny no sempre es veuen les coses bé. Vaig ser bastant pessimista davant el poc ús social, però en els últims temps he notat que hi ha com una major estima de la llengua pròpia, i ara s'escriu i es llig el valencià més que mai. No cal ser pessimista.
-Les enquestes diuen que l'ús social baixa, però són molts més els joves que saben llegir i escriure en valencià. El got ho veu mig ple o mig buit?
-És encoratjador que ara se sàpia llegir i escriure en la llengua materna. El got estaria satisfet si les autoritats, en comptes de frenar el seu ús i cercar "trucs" per a dividir, afavoriren, com és el seu deure, l'ocupació de l'idioma propi.
-No creu llavors que es promociona prou l'ús de la llengua?
-No, en absolut. I això és irresponsable.
-Després dels avatars del valencià en els últims 30 anys, creu en els polítics?
-No crec en els polítics per allò de «pels seus fruits els coneixereu» .
-Valencià, català, valencià/català.. Amb quin nom es queda?
-Es pot cridar a la llengua autòctona com es vulga, però en l'ús de la romanística internacional només la hi coneix com català.
-Però valencià (i llengua valenciana) es consagra en el reformat Estatut d'Autonomia. Li sembla irrellevant aquest reforçament legal de la diferència nominativa o pot ser perillós de cara a estratègies polítiques futures?
-No parle de política. El que dic és que valencià i català són la mateixa llengua. I cap filòleg seriós ho pot negar. Quant facen o deixen de fer els polítics em té sense cura.
-Diga'm una frase breu (no més de 10 paraules, si és possible) sobre Joan Fuster.
-Va ser un referent fonamental del despertar valencià.
-Sobre Sanchis Guarner.
-Un bon historiador i lingüista al que li van fer la vida impossible.
-I Xavier Casp.
-Preferisc no pronunciar-me.

Levante-EMV
17 de desembre de 2007

No mataràs (gaire)

2007-12-18T17:40:00.000+01:00

A Nova Jersey han començat a abolir la pena de mort. Què passaria si la pena de mort fos legal a la comunitat autònoma de Madrid però no ho fos a Catalunya? Doncs això és el que passa als Estats Units, on, per cert, no sempre la realitat coincideix amb el tòpic. Per exemple, els Estats de Nova York i Califòrnia sí que tenen pena de mort. Una altra cosa és que molt rarament l’apliquin. Fa anys que no executen ningú amb qualsevol excusa.

És més diplomàtic fer-ho així perquè als Estats Units molta gent simplement no vol que la pena de mort s’elimini. Molta gent la defensa amb un argument que llegit escandalitza molt, però que pensat és difícil de rebatre. I és: la pena de mort pot ser justa. Què és justícia, que O.J. Simpson mati l’exdona i l’amant de l’exdona i d’allà se’n vagi a un casino de Las Vegas o a la cambra de gas?

No és exacte dir que ningú als Estats Units no creu en la reinserció. Si no hi cregués ningú, no haurien invalidat una tradició de tres-cents anys que permetia executar menors d’edat. Mica en mica, també han acabat desistint de penjar, electrocutar o gasejar deficients o malalts psíquics.

Aquestes coses sempre tenen puntes d’humor negre. A una presó americana compleix condemna ara mateix un senyor que pateix unes al·lucinacions horroroses. No es medica perquè això l’estabilitzaria i faria aplicable la pena de mort a què està condemnat. Mentre al·lucini, viurà.

Nova York acaba d’alliberar sota paraula el seu pres més antic, el doctor Charles E. Friedgood. Té 89 anys i en porta 31 a la presó per haver mort la seva dona i mare dels seus sis fills, que estava malalta. Friedgood li va injectar una sobredosi de calmants que la va deixar estesa.

La dona malalta, el marit metge... No deu ser un cas heroic d’eutanàsia? Difícilment: Friedgood va entrar a sac en el patrimoni de la morta i va intentar fugir a Europa, on l’esperava una amant. La policia va impedir aquest retrobament tan tendre.

Ara Friedgood surt de la presó perquè pateix un càncer terminal i ha donat mostres de gran penediment: “Creguin-me, jo ara em poso les mans al cap de com vaig poder fer aquella cosa tan estúpida, només perquè anava calent per una altra dona i per avarícia de diners; mai de la vida no hi tornaria”. De tot en diuen penedir-se’n, avui dia.

Potser sí que per atacar la pena de mort s’ha d’atacar una mica la justícia. Com Hamlet quan encomana uns comediants a un servidor que li promet tenir cura d’ells “tan bé com es mereixen”. Hamlet s’enfurisma: “Pels claus de Crist, senyor! Tracteu-los millor. Si els tracteu com es mereixen, qui s’escaparà de ser fuetejat? Tracteu-los conforme al vostre honor i dignitat. Com menys s’ho mereixin, més mèrit tindrà la vostra generositat. Acompanyeu-los”.

Anna Grau
AVUI
16 de desembre de 2007

DESITJOS

2007-12-12T13:35:00.000+01:00

Animeu-vos a escriure els vostres desitjos o les vostres cartes als reis mags. Per a inspirar-vos ací teniu un article motivador.

Maria de la Pau Janer

Hi ha coses que no poden precipitar-se gaire. Sabem que hem de fer-les, que es repeteixen, un any rere l'altre, però no hem de deixar-les per al darrer dia. Llavors mai no surten bé. Si hem d'escriure la carta als Reis Mags, és el moment de decidir-s'hi.
Les cartes no estan de moda. Ara la gent es comunica per e-mails o SMS. Són altres formes de fer-se arribar paraules escrites, camins més immediats, més propers. Les cartes anaven lligades a la paciència, a aquell saber esperar que sovint hem perdut. Guaitar per la finestra, esperant l'arribada del carter. Mirar si passa de llarg per la nostra bústia o si s'hi deté un instant. Preguntar-se quines noves porta el sobre que ens deixa.
Hi havia gent que només escrivia cartes per comunicar-se fets importants. Notícies que s'havien d'explicar a poc a poc, paraules d'amor, o secrets que es desvelaven per escrit. Ara ens comunicam qualsevol minúcia amb un SMS instantani. Ens feim bromes, explicam acudits, formulam desitjos. La comunicació s'ha fet més ràpida. Ens hem volgut saltar tots els ponts de les esperes.
La majoria de famílies catalanes prefereixen els Reis Mags en lloc del Pare Noel. Han optat pels reis savis que fan la seva ruta rere un estel. Per això han de fer tot un ritual de festa. Preparar les sabates, la Nit de Reis, i el menjar per als camells i el seguici reial. Sobretot, però, han d'escriure la carta que travessarà deserts, mars, rius i muntanyes per expressar els desitjos que tots ocultam.
Els infants escriuen una carta als reis d'Orient i els demanen joguines. Els adults potser només escrivim la carta amb el pensament. S'apropen temps de desitjos. No sé si tots es poden fer realitat, però ens agrada creure que tot és encara possible.
Diumenge,9-12-07, Diari Avui

JUGUEM AMB LES FRASES FETES

2007-12-10T21:17:00.000+01:00

Aquesta setmana l'estem dedicant a les frases fetes, que són expressions que formen part d'una oració. Per això quan les citem ho fem en infinitiu (Anar per llana i eixir esquilat), però normalment hi usem un verb conjugat (Era molt caüt, sempre anava amb peus de plom). Recordeu que els verbs d'ús més freqüent són tenir, ser, fer o anar. També són habituals les frases fetes en què s'utilitza una comparació com a recurs més destacat: Ser més vell que la picor o Estar més sord que una rella.

La foto que acompanya l'entrada l'hem feta aquest matí. Les mans les ha posades Gema Blanco i les esportives són de Rubén De Castro.

I quin és el significat de la frase feta? Envia'ns la teua resposta (recorda posar el teu nom i el grup)

Dimecres penjarem més imatges.

EL "BOTELLÓN"

2007-11-19T17:17:00.000+01:00

El “botellón” és un tema que actualment afecta a la majoria de vosaltres. Es va posar de moda fa bastant temps i es tractava d’estar en un lloc tancat (normalment pavellons) aïllats de la població. Això consistia en una sèrie de concerts i la venda de consumicions alcohòliques. Però des de la mort d’una persona en una d’aquestes festes es va començar a prohibir aquests tipus d’actes.

Actualment alguns xics i xiques entre 14 i 17 anys van als parcs, places o llocs una mica amagats per tal de beure desmesuradament amb els seus amics. També ho fan abans d’entrar a les discoteques, normalment a prop del recinte. Per a molts joves el “botellón” ja és costum, beure els caps de setmana 1, 2 o fins i tot 3 vegades... No som els més indicats per parlar d’aquest tema ja que això també ens afecta, i ens passa a nosaltres. Hui a classe hem estat visionant el reportatge de TV3 Omplir el dipòsit en què uns joves feien un cap de setmana diferent.

http://www.tv3.cat/pprogrames/entrelinies/enlSeccio.jsp?seccio=arxiu&idint=750&item=tema&ordre=2

Què et sembla aquest tema? Hi ha altres maneres de passar-ho bé? Pots deixar-nos ací la teua opinió.

INICI DEL BLOG

2007-11-19T16:54:00.000+01:00

Hola, des d'aquest espai et donem la benvinguda. El bloc del Departament de Valencià de l'IES CLARA CAMPOAMOR d'Alaquàs comença a caminar. Aquesta ferramenta possibilita que pugues aprendre amb nous mitjans tecnològics. Esperem que des de l'alumnat ens envieu molts missatges, molts comentaris, així com possibles suggeriments. Ens endinsem en aquest apassionant viatge?

Vinga, acompanya'ns!